![]() |

Karlos Santamariaren ideiak eta ekintzakJoxe AzurmendiLehoia franko mugitzen da kaiolan, kilometro asko dabil, hara hona, hamar aldiz, ehun aldiz eragiten dio buruari itzuli bera, pauso bera hasten du, ezartzen dio erritmo sendo bera hatzaparrari... "Este moverse sin cambiar de sitio es la gran pesadilla"1. Hondarribiako euskara politean "faki eta faki eta sekula fan ez", esaten dute. Joaki eta joaki beti, nora gabe ordea. Ibili, baina ez inora. Eta giza historia horixe balitz? Santamariaren ohartxoak, gogaldi hau Rilkek "Pantera" hiru estrofako poesia txiki trinko batean espresatu zuela saminki, oroitarazten du. "Barrak pasa eta pasatzeaz hain nekatuta dauka begirakunea, ez du atxekitzen ezer. Mila barra bailiren begitantzen zaio, eta mila barraren ostean mundurik ez. Kurubil guztiz txiki-txikienean jirabiratzen den haren ibilera urrats bigun gotorrezko malgua, indar-dantza bat bezala da, nahimen handi bat soraio zut dagoen erdigunearen birundan. Bakarrik noizean behin altxatu egiten da begininiko oihala hotsgabeki. — Orduan irudi bat sartzen da barrura, gorputzadarren isiltasun atezuan barrena igaroten da, eta bihotzean akabatzen du existitzea"2. "Holandako Dotrina" bezala ezagutu zen katixima paregabe hura, kontakizun honekin hasten zen: VI. mendearen azken aldera, Aita Santu Gregorio Handiak monje beneditarrak bidali zituen Ingalaterrara misiolari, Kristoren mezua hotsegiteko aginduz. Monje haietako bat, Paulino, Northumberland zokoraino heldu omen zen. Edwin erregea halere oso uzkur agertu zen hasieran misiolarien doktrina berriarekiko. Aldi batez duda-mudan egon ondoren, jakintsuen batzar bat egitea erabaki zuen.Aholkari batek, zutitu eta, honela hitzegin zuen orduan batzarrean: "Errege, zure handiki eta menpekoekin mahainean jarrita zaudenean, bizi-bizi ari da sua sutegian, eta batzokia bero dago; han, kanpoan, ordea, orroaka dabil nonahi hotza, euria eta elurra dakartzan neguko haizea. Bapatean, txoriño bat sartu da, eta batzokian jirabiraka hasi. Hemen dabil, ate batetik sartu eta bestetik irten. Babesean sentitzen du bere burua barnean dagoen unetxoan; gure begietatik ezkutatu orduko, ordea, negu ilunera doa. Horixe gertatzen da, ene ustez, giza bizitzarekin ere. Lehen zer izan zen ez dakigu; ez eta gero datorrena ere ez dakigu. Doktrina berri honek horretaz segurantzaren bat ematen badu, merezi du berari jarrai gakizkion"3. Antzeko alegia ugari dago literaturan, gizakiaren nahiz gizadiaren bizitzarentzat berdintsu balio lezakeena. Azkenean —zer gaude hemen, zer ari gara?— beti bizitzaren sentidoa da problema. Eta gero: zergatik gaude hemen? Nondik etorri gara?...Hemen bagaude, gauza bat bait da, antzokian nola betetzen dugun gure partea. Beste bat, zerk edo zeinek eta zergatik edo zertarako ipini gaituen antzokian eta eman digun parte komeria honetan. Bi galdera moduak elkartuz, beraz: zer gara? Zer da gizakia? Gizakia da animalia bat, izan, bere izatean paradoxalki, den baino gehiago izan nahia eta izan beharra (beraz, ez dena), daukana. Bere esistentzia emanaren kaiolan, hainbat eratako premiak erretzen dio barrua gizakiari, gorputzezko barroteak izpirituan (utopian, mitoan) transzendaraziz. Baina izpirituaren premiak, goseak, izpirituak berak sortzen dituen horiek, ez dira kulturaldi batetik bestera berdinak izaten, beharrizan erlijiosoak adibidez4. Edo ez dira beti berdin agertzen, garatzen. "Los distintos tipos de civilización crean diferentes tipos de necesidades y parece que la civilización técnica tiende a apagar los estímulos y las exigencias espirituales"5. Aro teknikoan bizi gara. Premia erlijiosoaren sentimentuari gagozkiola, kultura modernoak, batetik hura epeldu eta memeldu egiten duela, uste du Santamariak, giroa galduz6, edo beste satisfakzio batzuekin sasikonpentsatuz7; bestetik, aldakin baztarten zenbait era sasierlijiozkotan, hura sukartu eta gaiztotu8. Bietan ere, arroztu egiten da pertsona bere buruari: gizakiak, bere kaiola —emana zaion esistentzia materiala eta kulturala— transzenditu eta gainditu bai, egin behar duelako, itxituraren neurriari gustoa hartu eta kiskildu gabe, baina ez kolektibismo amorfoan, bere izpiritu pertsonalaren askatasunean baizik. Poesia
Santamariak —matematikoa izan arren, ez poeta— mundu hau bizigarri bihurtzeko, behin eta berriro bindikatu du poesia: "lotsagarria da mundu goibel eta alaitasunik gabeko honetan, olertia eta olerkariak hain gutxi estimatuak izatea"11. Askorentzat poesia lilura eta ametsa da, jolas alferra, bizitzan ez du ezertarako balio. Oinak lurrean ondo ezarrita eduki behar ditugu, errealistaren eritzi gogorrean. "Oinak ezezik, gorputz osoa lurpean ezarriko digute behintzat ustegabe batean!", ironizatzen du Santamariak. Errealista horiek azkenean irrealistenak berak dira12, beren errealitatearen ideia murritzarekin, balioaren eta probetxuaren kontzeptu meharregiarekin. "Noiz adieraziko diegu poesia gauza serioa eta benetakoa dela eta gure Gandiaga, Aresti eta hamaika horrelakoak, lan ederra eta baliotsua egiten dutela?"13. Zientzia modernoekin, bai berak eta bai mundua, elkor hutsak bihurtu dira, bizi eta eder gabekoak, behaketa-objektu eta behaketa-lan biluziak14. Matematikak zeruetako musika izartua galdu zuen antera, "hoy la geografía se ha hecho positivista, porque ya no tiene misterios ni se alimenta de poesía: ya no hay propiamente descubridores ni príncipes navegantes, ni hidras marítimas, ni océanos monstruosos"15. Munduarekin, izpirituak ari ditugu pobretzen. Politikan giza eskubideen begirunea, ona ezezik, probetxugarria dela, defendatzen duen eran, poesia ere, edergarria ezezik, bizitzan zinez probetxuzkoa dela, ulertarazi nahi digu Santamariak. Izan ere, naturaren aurrez-aurre bizi garela, naturaren baitaratzeko, zientzia ez du aski gizakiak eta gutxiago zientziaren burutaera antzu bat. "Errealitatearen egitura ez da, batzuek pentsatzen duten bezala, geometri tankerazkoa, baizik, nik sinisten dudanez, olerti itxurazkoa. Bai jaunak, poesiak egiazko ezagutza bat —batzutan ere garrantzirik handienekoa— ematen digu errealitatearen gainean, beste inondik ezin atera dezakeguna"16. Eta zientifismoak eta razionalismoak hestebetea baitago gure kultura: "Arrazoia gauza handia da, zalantzarik gabe, bainan, jaun horiek, Hegelen mundua, arrazoiaz guziz maniatutakoa, ez da gure mundua, diabru guzien mundu bat baizik. Olertia biziaren muina da"17. Gainera, lehenago zientzia beharbada poesiaren etsaia izan bada, Fisika modernoa bera poesiaren aliatua bilakatu dela, esango du Santamariak, naturaren barrurabide sekretu horretan. "De aquí que el hombre contemporáneo experimente un deseo de ahondamiento que el decimonónico no había casi sentido. Las tres dimensiones se nos han hecho en cierto modo pequeñas; pero aún nos queda una cuarta, que la Física moderna nos ayuda a comprobar. Me refiero al "dentro". Al ancho, el largo y el alto hay que agregar, en efecto, el "dentro", que se revela cada vez más profundo y misterioso, tanto en el sentido psíquico como en el físico y material de la expresión (...). Hasta ahora sabíamos que había espacios estelares insondables y Pascal nos hablaba de la angustia que su consideración le producía. Pero ahora, la física atómica nos enseña que hay también insondables universos dentro de la más leve partícula"18. Ikuspegi berri honetan zientzia, poesia, erlijioa, filosofia batera daitezke. "Descubrir que las cosas, aún las meramente materiales, tienen un "dentro", el cual encierra horizontes inacabables, es el punto de partida de la filosofía"19. Poesiak, norbere barrura sartzen laguntzen du guztiz gain. Eta kuriosoki,
inguratzen gaituen orori ihes eginez, hegaldatuz, gainetik transzendituz,
laguntzen digu geure baitaratzen, "porque el espíritu, amador esencial
de la libertad, necesita escapar a todo artificial encerramiento, para
poder sobrevivir como tal espíritu"20
Gizakia horixe bait da. Errealismoa, hori horrela ezagutzea da, den bezalaxe. "Hay en nosotros una angustiosa e inexplicable necesidad de 'ser irreales', de transportarnos a una situación en la que la realidad no siga ya oprimiéndonos. Tenemos cierta extraña vocación de fantasmas"25. Hobeto, barru-barruko "deseo de infinitud" otzangaitz batek atoian nahitaez daramala airean, esan behar. Edozein huskeria nahikoa dugu arima hegaldarazteko. "En esta mañana de primavera el espíritu siente unos deseos enormes de escaparse. ¿Cómo? ¿A dónde? ¡Ah! No se sabe. Quizás a un universo sin límites, ni formas, ni esencias, en el que no hubiera ideólogos, ni juristas, ni sistemas, ni fórmulas, ni fuera necesario emplear ninguna clase de lenguaje, porque todo estuviese dicho ya"26. Ihes egin hizkuntzari berari, kontzeptuei. Isiltasuna den beste pentsamendu bildu hartara. Inoiz baino gehiago aro teknologikoan, poesia beharrezkoa da, gure bizitza bizitza humanoa izan dadin27. Hots, negatiboki, "tedio infinito que a veces nos produce nuestra existencia civilizada" horretatik salbatzeko28; positiboki, izpirituak posible izan dezan, existentzia gogaikarria transzenditu eta, bere egiazko natura eta ahalmenak, bere nortasuna, deskubritzea, hedatzea, garatzea29. Poesia, honela ulertuta, ez da, edo ez du izan behar, "olerkarien lana" bakarrik. Bakoitzaren lana izan behar du. "Gauza guzietan dago olerkia —eta soinua ere bai— gu ohartzen ez geralarik ere. Egi-egiaz olerkariak ez du bere olerkia asmatu behar, aurkitu besterik ez du egin behar. Egin gaituen Hark, biziaren zama astuna arin diezagun, etorriaren iturria gure barnean jarri du. Egiazko olerkia isilekoa da. Ez datza berbuan, ez hitz-urgoldean, baizik gauza guzien komunioan"30. Poesian, gure bizitza eta gure mugak transzenditu eta, kosmoarekin egiten dugu bat. Horretarako gure baitan sartu behar. "Sartu eta entzun". Gandiaga eta San Frantzisko Asiskoa dauzka gogoan Santamariak, hori idazten ari denean. Fedea
Zientziarentzat giza bizitza, hor dago, ez dauka sentido partikularrik, gertakari bat da. Halako batean agertzen da, badabil, egiten ditu gauza batzuk, uzten du behatua eta ikertua izan dadin, munduan beste dena datorren bidetik datorrela erakusten du eta ez doa aparteko inora. Hortxe kosmoan aritzea du dena. "Zer ari naiz egiten?", izan daiteke sentidoaren galdera harridurazko bat, tximukumeak, egin eta egin ari zenari begira jarri eta, bere burua esaminatu nahi zuen batean egindakoa (ongiaren eta gaizkiaren erantzuna eskatuko zuena, autobalorazio etiko eta norbere joera batean obligazioak asumitzera konprometatze batekin)33. Baina, hortik hasiz gero, "zer naiz", "nondik nator, nora noa", sentidoaren marku orokor bat bezala bilatu beharko zaio guztiari, sakonkiago, azkenean. Ari gara eta ari gara, baina, azkenean, zer ari gara? Kezka horiek Santamariaren obra guztian daude oso presente. Behaketa arrunt honexen era jostalarian azaldu du behin: "Nuestras vidas se parecen al vuelo de las moscas. Si ustedes se han fijado alguna vez habrán comprobado que las moscas vuelan a una velocidad fantástica en relación con su pequeña masa. Vuelan, pero no van a ninguna parte. Las aves en cambio dan una impresión de continuidad, parece como si se dirigieran a algún sitio, e incluso se dirigen. La veleidad de la mosca es infinita. Apenas se han lanzado en una dirección, cortan, brusca, inopinadamente, su trayectoria y adopta otro rumbo distinto y aún opuesto. Vuela siempre en zig-zag. Llaman la atención estos bruscos y terribles cambios de dirección en el vuelo de la mosca. Incluso mecánicamente hablando, suponen una genialidad (...). ¿Vamos a alguna parte? Y si no vamos a parte alguna, ¿no son nuestras vidas la cosa más parecida al volar de las moscas?"34. Beste batean Teilhard de Chardinen pentsamendua ari da iruzkintzen. Eta berriro galdera eternala: "Mais, il arrive un moment où, peut-être à cause de cette déchéance inévitable à laquelle nous sommes tous condamnés, nous nous voyons transformés en des êtres inutiles, incapables de travailler, d'agir, même de conserver vivante la flamme de notre générosité envers les autres hommes. Lorsque cela arrive, devons-nous convenir que notre existence manque de sens, qu'elle est absurde? Quelle sorte d'attitude humaine avoir face à la mort et à la mort de toutes les choses qui nous anéantissent, si ce n'est celle de l'échec et du désespoir?"35. Gizakiak, ustegabearen eta azarearen, auskaloaren, emaitza horrek, ez dauka esplikaziorik, esango du Monodek (eta esplikazioren bat eman nahi izatea, marxista "materialista" nahiz kristau izpiritualista, patologikoa dela, ulertu behar zaio), auskaloak ez baitu estriktoki inolako esplikaziorik; ez dauka esplikazioa zeini eskatu ere, erradikalki unibertsoan bakarrik dago-eta, izadiaren beste emaitza guztien gain-gainetik, bere singulartasunean36. Denaren ezteus eta hutsalaren esperientzia erradikal hau —zientzian, historian, bizitza pertsonalean— guztiz funtsezkoa da Santamariarentzat. "Yo creo que un hombre no empieza a vivir una vida propiamente humana hasta haber comprendido, con mayor o menor dolor de su corazón, la infinita vanidad de todo"37. Dena dago airean, tulunbioan. Razionalki, ezer ez da ezer, itzala eta errainua baino. (Arrazoimen edo zientzi mailan, berdinak dira fededuna eta gabea). Esperientzia hori egin beharra dago, hori transzenditzeko. Horixe onartuta, hori jakinda, benetan sentituta, bizituta, orduan hasten baita benazkoa izaten bizitzaren sentidoaren arazoa. "Para entrar en el terreno de la fe suele hacer falta primero una mutación copernicana que Dios produce, de un modo o de otro, en la actitud interior del hombre. Percatarnos, de pronto, de que vivimos inmersos en el misterio, de que nuestra vida personal es también un puro misterio, así como la muerte, nuestra muerte y la muerte de todo lo que nos rodea. Sólo así, dentro de esa universal extrañeza que nace en nosotros, puede quizás surgir y fecundarse una fe viva"38. Hastapenean, bada, absurduaren esperientzia dago (zahartzearena, hiltzearena)39. "Y, ¿qué hacer con el absurdo? El absurdo puede ser útil, precisamente para partir de él en busca de otra cosa, como hacen los matemáticos en sus demostraciones por reducción al absurdo. Y cuanto más absurdo mejor, diría yo. Si esto no puede ser así, entonces tiene que ser de otra manera"40. Fedeak arrazoizko —nahiz ez arrazoiketazko— xantze bat dauka41. Guztiaren hutsalaren kontzientziak, nolabait denok izaten dugunak, hain bakana ez den "argitasunezko esperientzi"42 momentu pribilegiatu batzuetan kolpatzen du bereziki zirrarakor. "Es una especie de sacudida o de naufragio, que ocurre súbitamente, y en el que uno se da cuenta de pronto de la inconsistencia en que vivía hasta entonces"43. Gerra, desengainu supitu bat, gaixoaldi luzea, egunargitze garbi bateko hunkipena mendietan, ilunabarraren baretasun heldu negarpunturainokoa itsas horizontean, edozein fenomeno izan daiteke, iratzartzen duena: "Pero una vez que se ha sentido la lucidez ya no se puede volver a la situación en que se estaba anteriormente. Lo importante es que ese fenómeno cambia por completo la posición de uno mismo y la propia visión de las cosas. Le permite a uno salir de la diversión o 'aturdimiento' en que vivía. Se encuentra uno ante la Esfinge. El misterio radical: ¿qué es esto de 'ser' y a qué conduce?"44. Argitasunezko esperientzia hori ez da oraindik fedea, gehienez ere haren aurretiazkoa, harentzat lekua garbitzen duena barruan. "La lucidez es un camino. Es un trance por el que quizás todos han de pasar tarde o temprano. Es una tremenda sinceridad consigo mismo que le deja a uno definitivamente a la intemperie"45. Horrela "argituta", jarrera "erlijioso" batez honez gero ("la cual compromete la totalidad del ser del hombre tanto exterior como interiormente")46, barrura daiteke misterioaren gogartean. Horrela bada, arrazoiz esan dezake Santamariak: "En realidad, quien se pone a buscar el misterio está ya poseido de antemano por el misterio"47. Grazia izan dela, ulertuko du fededunak. Ez da izan bere obra. Momentu gurutzeala —arrazoimenarentzat: gurutzea— absurduaren momentua da. Absurdutik —gurutzetik— ateratzen du fededunak sentidoa. Ateismoa, ukatu bakarrik egiten badu, interes gabekoa da. Ateismo zinez
interesgarria, erantzun bat daukana da; guztiaren zentzugabetasuna sentitu
eta bere opzioa jakitun egin duena, ez nagikeriazkoa, ezpada gogoadia,
kontzientea, "el ateo que quiere vivir en serio su ateismo, que se siente
religado a él, que se inquieta, que busca el sucedáneo de Dios, que hace
del propio ateismo una especie de religión"48, hau da, munduan Jainkoarekin
esanahiz betetzen den guztia, alderantziz berdin-berdin egiten duena gabe.
Fededun gehienak bezala, "la mayor parte de los ateos lo son lo bastante
superficialmente para no preocuparse de profundizar en su no-creencia".
Ateista epelak dira, problemari erantzun bat bilatu ordez alde egiten diotenak,
arduragabeak, "se contentan con vivir al margen de toda explicación absoluta
de la existencia. Esto les permite dedicarse a comerciar, a divertirse
o a cualquier otra cosa: a todo, menos a mirarle cara a cara a la Esfinge"49.
Ez da sinesten, beraz, munduak sentido bat daukalako, baizik ez daukalakoxe. Transzenditzeko. Ez, ordea, munduaren huskeria erradikala ahazterazteko eta gure beldurretatik engainatzeko. "La razón raciocinante no encuentra sino la muerte. Sólo una voz exógena nos ofrece la indispensable eternidad. Esa voz es la fe, entendida esta palabra en su sentido más generoso y ecuménico, como la certeza de una trascendencia. Pero la fe no trata de explicar, tampoco puede explicar, nos deja en la oscuridad. Y, humanamente hablando, en la desolación"52. Isiltasuna, hutsa
Ba omen zen behin Indian jakintsu handi bat, txit beneratua Maisua, eta galdetu zioten bere ikasleek: "Maisua, zertan datza Brahman handia, jakinduria gorena?". Maisuak ez omen zuen ahoa ireki, eta ikasleek itaunka eta itaunka jarraitu zuten, hartaraino ezen, Maisuak halako batean, ezpainak zabaldu eta, "zergatik galdetzen didazue hainbeste aldiz gauza bera, aurreneko aldian jada erantzun badizuet?", esan bait zien. "Jakizue, jakinduria gorena, isiltasunean datzala"54. Haatik "la civilización moderna es muy ruidosa"55; jakintza guztiekin ere, jakinduriaren kontrarioa. Egin eta ezin egon beharra, ibili, ihardun, saiatu, konpondu, "la publicidad, los libros, los discursos, las conferencias, los congresos, las asambleas, son formas de ruido que, sin que nos demos cuenta de ello, invaden constantemente nuestra existencia"56. Eliz apostolutza bera ere askotan zaratatsua da ("Ah! el ruido de los que hacen el bien...")57. Santamariak behin baino gehiagotan deskribatu —salatu— du kanpoaren inbasio hau gure barrunbe barruraino. "Las impresiones se amontonan. La conciencia aparece cargada de objetos que se me imponen desde fuera y también desde dentro, contra mi propia voluntad"58. Kontua hori da: nire nahiaren aurka, abarrotsak azpiratu eta menperatu eta anulatu egiten nauela. "El recuerdo, la inquietud, el terror, el afecto, la preocupación, alternan en incesante machaqueo y me asaltan sin que pueda nunca dominarlos del todo. A menudo parece que se adueñan de la casi totalidad de mi interior península y mi alma tiene que replegarse a un pequeño Covadonga desde donde intenta seguir gobernándola"59. Zaratak, geurez hustu egiten gaitu eta arrotzez bete60. Shakespearen pertsonaia aipatzen du Santamariak: "Desesperatuta nabil. Bila eta bila nabil neure buruaren eta ezin dizut inon aurkitu"61. Asko hitzegitean jakinduria gutxi dagoela, Testamentu Zaharretik presokratikoengana eta Indiara, denek jakin dutena da, gaurko kulturak ez bada. Orain erruz hitzegiten da, idazten da, predikatzen da, aholkatzen da, solasten da. "Desbordamiento de palabras, desbordamiento de gestos van a menudo acompañados de vaciedad interior. Lo contrario justamente del hombre profundo"62. Zarata da gure etsaia63, geu izaten uzten ez diguna. Edo berdin prisa, ezin geldi egona, egiten eta ibiltzen ibili beharra bazterrak aurrera inon pausatu ezinda64. Geu izatera iristeko berriro, libre, geure buruaren jabe, hutsa eta isiltasuna egin behar dugu barruan. Barnean geldi geratu. "El gran silencio es condición esencial del afrontamiento interior. Hay que ensayarse a morir a todo sonido para poder vivir de toda armonía"65. Jainkoarekin bateratzea da arimaren helburua: "Todos los medios humanos —planteatzen du Maritainek-, cualesquiera que sean, resultan desproporcionados con relación a Dios a quien se ha de poseer en su vida propia; por eso lo mejor que puede hacer la criatura es abandonarse, extenuarse, renunciar a sus operaciones propias, hacer en sí el vacío"66. Frai Joan Gurutzekoa
Ia beti San Joanen eta mistikaren defentsan (are San Joan poetaren beraren defentsan, behin behintzat, Orixeren aurka)69 hasi behar izaten du gero. "Juan de Yepes fue ignorado en su tiempo, entre sus propios hermanos"70. Ezezaguna gaur ere: "hoy, como ayer, se le ignora"71. Ez omen da haren textuen irakurzale askorik, "hasta el punto que uno casi tiene que hacerse perdonar por tan extraña afición"72, etab. etab. "Hoy corren malos vientos para la mística"73. Ohargarriro, baina, haize galgarri horiek, razionalismoarenak edo zientifismoarenak baino gehiago, kristautasun modu "progre" batenak dirudite74. Egia bait da, izan ere, honez gero filosofian haizeak orohar ez direla mistikaren hain kontrarioak, behiala razionalismo ilustratuan edo positibismo hemeretzigarrentiarrean izan ziren bezanbat bederen. Kant bat beti oso gaitzerizkor agertu bada mistizismoari buruz, garaiko estiloan75, E. Cassirer edo Jaspers eta utzita, B. Russell bera, mende honetako filosofian, txeratsu eta nahiko positiboki manifestatu izan da76. Postmoderniaz ezer ez esateko. Orduan Santamariak mistiko karmeldarraren gaurkotasuna, modernotasuna azaltzen egingo ditu bere ahaleginak. Eta Teilhard de Chardin —arestian egungotasunaren prototipoa— funtsean erabat ados dagoela harekin, erakutsi nahiko du behin eta berriro77. "Verdaderamente estos dos espíritus, aparentemente tan distantes, están muy cerca el uno del otro en lo profundo de su pensamiento. Porque en realidad, para Teilhard también —¡cómo no!— lo único que queda al término del camino de la desnudez y de la nada, es la vida de la fe. Vivir de fe desnuda, sin formas, ni imágenes, ni artificios, ni convencionalismos que puedan interponerse"78. Baina, nik uste, Teilhard bera baino gaur-gaurkoagoa iruditzen zaio Santamariari azken batean Joanes Gurutzekoa. "Para mí, San Juan de la Cruz es un doctor completamente moderno, el más apropiado a la situación de vacío filosófico y espiritual de la Humanidad contemporánea"79. "Nere ustez Donibane Gurutze eguneko gizona da oso. Gaurko giza-egokera ikusten lagunarazten digu. Bere soiltasuna gurea izan liteke mistikoak ez izan arren. Benetan Donibane Gurutze barne muinetan sartu zait betikoz"80. Zertan ote datza doi-doi XVI. mendeko mistikoaren gaurkotasun apart hori? Batetik, aitortza pertsonala egiteko, "yo no he encontrado jamás —en la humana literatura, se entiende— nada más profundo, ningún enfrentamiento más genuino ni que me acerque más al misterio del propio destino"81; bestetik, egungo giro izpiritualari orokorki gagozkiola orobat, Santamaria sinestuta dago "que sus sublimes teorías se corresponden, hasta cierto punto, con el estado del alma y la ansiedad espiritual del hombre —o de cierta especie de hombres— de nuestros días. En nuestro mundo técnico y automatizado, que apenas deja sitio libre para anhelos profundos —tan ocupada está la gente en aturdirse y 'ansiar', aunque sea a plazos, el frigorífico y la televisión— el ansia espiritual va extendiéndose cada vez más y brota, incluso, donde menos se piensa. Cada vez va siendo más frecuente el caso de esos hombres y mujeres 'que siente una tristeza callada en las tardes de los domingos, sobre todo en otoño'"82. Jainkoaren hutsunea da, txitxiribitxiz beteta ere arimak sentitzen jarraitzen duena barrenean. "Es el hueco de Dios lo que, sin saberlo, padece hoy mucha gente en el mundo"83. Alferrik lehiatzen da jendea, gosea zerena den engainatu nahita, sentsazio ezezagun eta inpresio intelektual berri bila, memoria eta irudimena fantasiaz kargatzen, mila gauzaren desirekin borondatea okupatzen. Are gehiago engainatzen dira, beren kristau bizitza, bizi garen aro teknikoaren gisara, aktibismo edo amerikanismo furore batez kontentatu nahi luketenak84. Arima ez da guztiz kontentatzen, guztiz betetzen duenaz baizik. "La suprema sabiduría consiste en vaciar el alma de todo lo que no sea ese misterioso Uno necesario. La razón de ser de nuestro existir"85. Buruengoan horixe baita Frai Joan Gurutzekoaren lezio guztia: "Nos invita nuestro místico a negar los apetitos, aún los que parecen más elevados, los cuales cansan y empalagan el alma, y a un universal desarrimo de todas las cosas creadas"86. Jainkoarekin batzeko metodoa, San Joan Gurutzekoren arabera, ariman hutsune osoa egitea da, oroimen, desira, pentsamendu oro ezabatuz, arimaren ahalmen eta fakultate oro anulatuz, barruan ezertxo ere gabeko gau ilunean geratu arte, "nada, nada, nada, nada, nada — Y en el Monte nada", zure hutsaren hutsean Jainkoak bete zaitzan osoki bere argiz. Nola kontsidera daiteke gaurkoa San Joan Gurutzeko, sorkarien eta munduaren uko total horrekin: nola adostu ezerezaren eta gauaren mistika hori, adimenaren eta gogartearen beraren arras itzaltze hori ("toda sciencia trascendiendo"), ez noski razionalismoarekin, baina bakoiztasunaren gure kulturarekin, edo pertsonaren dohain moral, intelektual eta fisiko guztien garapena xede duen humanismoarekin, kreazioaren edo inkarnazioaren teologia modernoarekin berarekin?87. "C'est vrai que certains saints comme saint François de Sales ou sainte Thérèse de Lisieux présentent un visage humain. Mais comment parler de l'humanisme d'un saint Jean de la Croix qui nous invite à nous dépouiller de tout, à purifier nos sens jusqu'au bout pour entrer dans les rigueurs de la nuit des sens et à nous exercer dans la grande aridité qui réduit au silence même les facultés supérieures?"88. Dena dela, Santamariak ondo igarri bezala, San Joan Gurutzekoa baino gehiago kristautasun osoa kuestionatzen da galde horretan. Adostagarriak al dira humanismoa eta Mendiko Sermoia? "L'humanisme n'est-il pas le culte de la beauté, de la science, de l'amour humain, bref, de bien des choses ephémères et fragiles, si vous voulez, mais attirantes et pleines de vie, tandis que le christianisme prône le renoncement à tout ce qui es périssable et le culte du mystère, dont les manifestations suprêmes ne se réalisent qu'au delà de la mort?"89. Kristautasuna eta humanismoa(Natura eta grazia)
Santamariaren erantzunak argitu beharko du: a) etika edo humanismo razional hutsak ezin duela gizakia zoriontsu egin; eta kristautasunak, edo graziak, b) nolabait osatu egiten duela humanismo hura, c) ez, ukatu. Ezin baketu izateko munduarekin, eta kontentatu bere egoerarekin munduan, bi arrazoi ekartzen du Santamariak. Bat da, "existentziaren alde negatiboak" razionalki ez dagoela asimilatzeko modurik, natura higuintzen eta izutzen dutenak izateagatixe halakoak. Giza naturan dago bere gertakari guztiz natural batzuenganako onarkaiztasuna, natur arrazoimenak ezingo du natura makurtu eta onarkaitza onargarri bihurtu. "Il y a dans notre vie des éléments absolument inassimiliables pour une conception positiviste de la perfection et du bonheur humains. Jamais l'homme n'acceptera que le système de réalités devant lequel il se trouve puisse le rendre heureux et lui permettre de réaliser une authentique harmonie (...). Aucun système rationaliste ne peut affronter la réalité de la mort, de la déchéance physique, intellectuelle et morale, du vieillissement, des souffrances que la condition humaine ne peut éviter. Il n'existe aucun moyen, pour le moment, de dominer sûrement les forces subconscientes et la gamme êtendue des obsessions qui frappent l'esprit. Tous les aspects négatifs de la réalité détruisent tout espoir d'un ordre équilibré, cohérent, logique, acceptable par la raison"91. Munduak ezin ase gaituela, erakusteko, "negatibitatearen" azpimarran, errazena San Joanen antzeko autore asketiko-mistikoen kontsideroak aipatzea zeukan, baina ia inoiz ez du hori egiten Santamariak. Gehienetan Teilhardez baliatuz goititzen du justu alderdi hori. "Teilhard ha escrito que "tenemos el derecho y el deber de apasionarnos por las cosas de la Tierra". Pero, al tratar de lo que él llama las 'negatividades' o las 'pasividades' (el fracaso, el envejecimiento, la enfermedad, la muerte, temas esquivados por Marx) no ha ocultado el doble fondo de la condición humana"92. "Personne mieux que lui [Teilhard de Chardin] ne peut nous aider à voir clair dans cette affaire et à "défaire le noeud qui étrangle la confiance de l'homme dans la valeur de sa propre existence". C'est là qu'est mis à l'épreuve l'effort de l'homme à la recherche d'une réconciliation entre lui-même et le ciel (...). Teilhard a dressé le catalogue de tout ce que contient cette idée de mort et qui se résume dans la mort même"93. Esana dagoen legez "faire entrer tout cet ensemble d'éléments, perturbateurs de notre équilibre intérieur, dans une conception purement rationnelle de la vie est (...) absolument impossible"94. Beraz, giza naturak berak deihadarkatzen du nolabait bere gaindipenaren beharra; giza atsegintasunaren, barne orekaren, zorionaren kontzeptuak berak eskatzen du, natura eta arrazoimena transzenditzen duen zerbaiten osagarria, sorospena. "L'idée que nous nous formerons de cet équilibre devra donc recevoir sa force d'un principe extérieur à la société et superieur à la raison car elle est impuissante à assimiler la réalité de la condition humaine telle qu'elle se présente à travers ses aspects négatifs"95. Bigarren arrazoia, giza naturak zergatik ezin duen bere naturan (arrazoimenean) aurkitu asea, Santamariari Unamuno gehien hurbiltzen zion puntua da seguruena, hoberena bere hitzak aldatzea dugu: "Il existe, d'autre part, dans l'homme, certaines aspirations fondamentales qui ne peuvent être compensées ni satisfaites par rien dans le monde. Ses aspirations d'infini, d'éternité, de vérité, et de justice absolues, peuvent se résumer dans ce que Miguel de Unamuno appelle 'l'appétit de Dieu', la soif d'immortalité, l'ennui de l'éternité. "L'homme n'est complet, disait Unamuno, que lorsqu'il veut être plus qu'un homme". Cette phrase paradoxale démontre l'impérieuse nécessité d'admettre dans ce problème un élément nouveau, extra-rationnel, c'est-à-dire d'ouvrir la porte à la transcendance, au mystère (...). En réalité, c'est la présence en nous du mystère qui empêche que se ferme à l'intérieur de l'horizon rationnel le cycle de notre perfection morale. La raison ne peut pas assimiler le mystère, elle ne peut que s'incliner devant lui"96. Arrazoimenak ezindako hori, h. d., arrazoimenaren osagarria, izpiritualitateak eman diezaguke97. Izpiritualitateak oinarrian moral naturala suposatzen du, erabat eskuratu ahal ezina eritzi diogun barne-oreka haren bila. Barne-oreka eta izpiritualitatea, bi-biak eskutik paralerroki gauzatu beharko dira, bateko aurrerapenak beste domeinuan ere osteraginez98. Bakarrik, barne-oreka hori ez da bururatu behar estatiko99. Ez da, lortu eta behin-betiko edukitasuna bezalakoa arimarentzat. Horrelakoa estoikoen100 edo budisten101 ideala da apika; Santamariak baitets dezakeen barne-oreka bakarra, berriro Unamunorekin mintzatzeko, "agonikoa" da. "La relation entre l'homme et le mystère ne se produit pas, en ce monde, en termes d'une sereine contemplation intellectuelle, mais dans ce que représente la lutte avec l'Ange"102. Zertan datzan borroka asketiko hori Aingeruarekin gau osoan, ez dago berriro zertan aipatu, mistiko karmeldarra Maisua da irakasten. Puntu hau bukatzeko, beraz, ez dago barne-orekarik, bakerik, etengabeko borroka gabe; baina borrokarekin, egon badago bakea eta barne-oreka, transzendentzia suposatuz beti ere103. "Dans une spiritualité chrétienne, il existe donc la possibilité d'une relative perfection, d'une équilibre en devenir, en mouvement, en lutte constante. Cette lutte comporte deux temps, deux phases, deux aspects. En premier lieux, le dépassement de la médiocrité, l'incorporation au travail, à l'action que nous impose notre devoir de vivre humainement et socialement. Ensuite, l'acceptation active de la mort et de tout le négatif et du périssable qui se manifestent constamment en nous et autour de nous"104. Munduaren uko asketikoa humanismoarekin bateragarria nola den arazoak, ulertzekoa da Maritain ere serioski enplegatu izana, Eliza eta mundu modernoa kontziliatzen bera ahalegindu zen bezala ahalegindu eta gero. Harentzat ere San Joan Gurutzekoa izango da eztabaidagaia hain zuzen105. Munduaren uko asketikoak ez duela esanahi munduari ihes egitea, munduan ez konprometatzea, errepikatuko du Santamariak: "las nadas de San Juan no se oponen en modo alguno a la acción ni al conocimiento del mundo, ni a la lucha por la promoción humana en el tiempo y en la historia"106. San Joanek hobe, egun behar den ekintzailearen eredua, aurkezten du: "Nunca se repetirá bastante que el despegarse de las cosas no ha de consistir en una especie de 'evasión' del mundo. La vía real de la cruz pasa, para la mayoría de los hombres, por el camino de la acción. El mundo de hoy necesita de muchas gentes activas, que vayan a él generosamente, con vacío del alma y pobreza de espíritu, que no teman ni esperen nada para sí mismos. No se trata de gustar, de sentir o de comprender, sino de asumir, con plenitud, en la oscuridad de la noche y al margen de todo consuelo o arrimo de humano entendimiento, nuestra condición humana, tal como se nos presenta en cada situación concreta. Asumir lo miserable y lo absurdo de la existencia y sus aspectos decididamente negativos en todos los órdenes —el obstáculo estúpido, el absurdo accidente, la inferioridad física, la insuficiencia moral, la amputación, la muerte. Asumir todo eso de modo activo y positivo. Cargar, en suma, conscientemente, con la cruz y con todo lo que ésta tiene de inaceptable y de escandaloso para la razón"107. Munduaren ukoan nola egon daitekeen haren baitespen biribilena paradoxa ulertzeko, Santamaria badena eta badenaren itxura berezkuntzaz baliatzen da. Bekatua, adibidez, ez da baden ezer, egotea legokiokeen ongi baten mentsa, eskasia baizik ("privatio bonum debiti"). Mundua, horrela, eta bereziki gizakia, Jainkoaren umea, egiazko bere izatean, Jainkoari begira dago, Jainkoagana doa; Jainkoa gabe hartuta, itxura badu, badela zerbait (eta eder askoa, humanismo maitagarriak beti azaldu gisa), baina, bere osotasunerako, zerbaiten ments da, eskas; beraz, ez guztiz baitesteko. "Quand l'humain est examiné à la lumière de la foi, il se présente comme une matière spongieuse, pleine, si je puis dire, de trous, transpercée par les blessures du péché. L'humanisme du péché est l'humanisme du néant et tout ce qui n'est pas le péché appartient de droit et en fait au Christ et est attiré par Lui. Le vrai humanisme, l'humanisme authentique, n'éprouve aucune diminution, aucun amoindrissement en se ralliant au Christ. Tout au contraire, il trouve en Lui le modèle, le cep dans lequel sont greffées les valeurs humaines. C'est en union avec Lui que l'humanisme se fait immortel sans laisser d'être temporel: sous l'action de la grâce, il se tient prêt à traverser le défilé de la mort"108. Mundua, ikuspide kristauan, ez da kimerarik, fantasmagoriarik, begitasunik, demonio gaiztoren baten obrarik. Jainkoaren eskuen kreatura da. "Si, momentanément, le mystique se sépare des créatures qui lui cachent la vision de Dieu, il n'est pas attiré par une divinité inhumaine, mais par Celui qui est le créateur de l'humain (...). Le mystique éprouve alors un double mouvement pendulaire: des créatures à Dieu, de Dieu aux créatures. D'abord il découvre dans la beauté et le bien humains, les empreintes de la Beauté et du Bien absolu. Il s'éprend alors du divin, il le cherche inlassablement par l'ascèse préparatoire. Mais quand il a joui de Lui dans l'union mystique, il retourne plus humain que jamais vers les hommes"109. Mundutik apartatuz, Jainkoagana hurbiltzeko, ez da itxuraz baizik aldendu mundutik, haren iturri eta aitagana itzuli baita. "Il est donc plus humain que jamais et aucune des dimensions humaines ne lui échappe à ce moment"110. Heriotzaren garaipena
Heriotzaren izua, zirrara, badirudi animaliengan ere somatzen dela jada (kasuotan, hildakoarena, noski), gizatasun espezifikoa baino lehendik. Kultura guztietan erruz aurkitzen dira haren espresioak. "El culto de los muertos no ha faltado nunca. Inútilmente tratarán de desecharlo los impávidos escepticos, los negadores del más allá. Nunca podrán convencerse a sí mismos de algo que es radicalmente contrario al quejido de nuestra rota naturaleza humana"113. Beraz, heriotzaren izularria, hilondoko existentziaren kezka, gizakiaren errotikoenetako arazoa kontsidera daiteke agian. "La muerte, es decir, la necesidad de morir, plantea una especie de contradicción entre el ser y el no ser del hombre. El 'ser para la muerte', el ser para dejar de ser"114. Horregatik Santamariarentzat ia eskandalo bat da, hutsune oso grabea
nolanahi ere, marxismoak, esate baterako, arazo hori planteatu ere apenas
egitea115. Eta "kolektibitatean" biziraungo dugula edo, ez zaio begitantzen
problemaren erantzunik batere.
Alderantziz, erradikaltasun gorri-gorrian Camusek planteatu du Sisiforen mitoa-n: "No hay más que un problema filosófico verdaderamente serio: el suicidio"; hau da, "decidir si la vida vale o no la pena de ser vivida, responder a esta pregunta: tal es la cuestión fundamental de la filosofía"116. Agian tonu desesperatu samar hori gabe, baina, filosofia meditatio mortis sokratiko (platoniko) edo commentatio mortis zizerondarra kontsideratzea, San Agustin eta behingoz bakean uzteko, berria (existentzialista) ez beste guztia da pentsamenduaren historian. Baina beharbada dramatikotasun hori, hori bai berria, justifikatua dago, "Jainkoa hilez gero". Razionalismoak ezingo du problema konpondu. Bizitzak bere baitan zentzurik ez badu, arrazoimenak deskubritu eta atzemateko (ezin du izan haatik, beste mila arrazoiren artean, Santamariak maiz gogoratu bezala, Kantez gero errealitatearen bere baitanik ez dagoelako), bestalde haren baitaz landarik —transzendentziarik— ez badago, non geratzen da beste aukerarik? Santamariak hemen Dostoievskiren "alternatiba razionalista" aduzitzen du, absurdua ebidentatzeko117: "El único racionalista consecuente sería Kirillov. Kirillov —aquel ingeniero de caminos que hasta parece que había construido un ferrocarril que no estaba mal del todo— sostenía y puso en práctica la escalofriante tesis de que para un auténtico positivista la única solución lógica, la única manera de triunfar sobre la muerte es el suicidio; no el suicidio por fatiga, ni por miedo, ni por aburrimiento, ni por odio, ni por melancolía, sino como actitud metafísica absoluta y suprema ante la vida"118. Absurduaren filosofia edo moda nagusia gure mendean existentzialismoa izan da: bizitzak ez ei du inolako sentidorik. Gizakia existentzia absurdu batera "botata" bizi da, egun batzu, ez nondik eta ez nora, hortxe jausita dagoela beste arrazoi gabe. "La perra Laika me hace recordar el hombre tal como lo ven los existencialistas. El hombre lanzado a la existencia, arrojado a ella como una especie de basura cósmica. Nuestros gritos, nuestros ayes, ¿no los escuchará nadie?"119. Denak transzendentzia eskatzen du, existentziaren eta garraisiaren "handikaldetik" entzun eta erantzungo diguna. Bestela, "si la vida no tiene sentido fuera de sí misma, si no conduce a nada, como no sea a engendrar nuevas vidas que tampoco llevan a ninguna parte, entonces, señores, nos encontramos en la plenitud del absurdo y no hay ninguna razón que nos empuje a seguir viviendo. ¡Qué se me da a mí todo, si todo es nada!"120. Zein den absurdua, erakusteko, unibertsoa bere buru erraldoia etengabeki egiten eta desegiten duen makinatzar itsua bezala bururatzea, Santamariak behin baino gehiagotan aipatu du Kierkegaarden pasarte trinko bat, ikustea mereziko duena: "Si el hombre no tuviera conciencia eterna; si en el fondo de las cosas no hubiese más que una oscura potencia, salvaje e hirviente, productora de todo lo existente, pequeño o grande, dentro de un torbellino de tenebrosas pasiones; si lo único que se ocultara tras lo existente no fuese más que un vacío sin fondo, ¿qué otra cosa sería la vida, sino la desesperación? Si así ocurriera, si la Humanidad careciese de todo lazo sagrado, si las generaciones se renovasen como el follaje de los árboles, extinguiéndose las unas tras las otras, como el canto de los pájaros en los bosques, surcando el mundo como surca el océano un navío o como atraviesa el viento un desierto en un acto ciego y estéril; si no hubiese poder capaz de arrancar al eterno olvido su presa, ¡qué vanidad y qué desolación sería la vida!"121. Hiritar garaikideak heriotzarekin beste esperientzia modu ikaragarrizko bat ere egin behar izan du: kontzentra-zelaietakoa, hiri bonbardaketa, fusilamendu, masakre masiboetakoa, Bigarren Mundu Gerrakoak adibidez122. Baina: "los nazis —zitatzen du Santamariak Mauriac— eran hombres como nosotros y no pertenecen a una raza salvaje, sino a la raza que ha dado al mundo a Mozart, Goethe, Beethoven"123. Bere "bekatuaren" giza esperientzia da, heriotzaren aurrean eginda, erlijio antzinatar guztietan agerikoa hori ere: heriotza gizakiaren patua da, miseria da, zigorra da, eta bere errua da. "Esto es lo que hay en el hombre. Ecce homo", Santamariaren konfesioan124. Absurdu guzti honetatik garaipena, ez dagoena gizakiaren esku, baina erabakior bakarra bera finean125, fedean geratzen da. "El mundo vive de la Fe. Si un día, por imposible, se llegase a perder la Fe del todo en el mundo, yo creo que el género humano acabaría autodestruyéndose"126. Ez ote garen absurdutik absurdura jausita absurdu hutseko bizidunak, hasi eta buka dena ez ote den aldenik alde zentzugabea, larritzen den existentzialistari, arrazoimenak ez, fedeak bakarrik dauka erantzun bat: "La respuesta de la fe es que no. Es que estamos en las manos grandes y suaves del Padre"127. Argi bakarra fedea Kierkegaarden angustiarentzat ere: "La Pascua es lo contrario de todo eso. La Pascua es la promesa viva de que la vida no es un vacío sin fondo, ni un mecanismo que se repite a sí mismo, inacabable reproducción de seres que no lleva a parte ni a fin ninguno"128. Esan da, ordea, fedeak ez duela egiten, errealitatean dagoena, ez dadila han egon129: heriotzak hor jarraitzen du munduan, eta absurduak, izugarria izaten jarraitzen du. Bakarrik, fededunarentzat, heriotzaren absurduan bertan, eta hau kendu gabe, hiltzeko horrorea esperantzaz janzten duen Jesukristoren heriotzaren misterioa gauzatzen da. Mundua, heriotzaren erreinua, bizitzarena bilakatzen da. "Aquí [Kristoren heriotzean] toda la historia humana aparece como un gigantesco drama de vida y de muerte: hasta Cristo y sin él reinaba la muerte; viene Cristo y por su muerte triunfa de la muerte misma; desde este instante la muerte cambia de sentido para la nueva humanidad que muere con Cristo para vivir con él eternamente"130. Jesukristorekin hilda bataioan, fededuna Kristorekin egunero piska bat hiltzen da, hilduratzen da asketikoki, mundu hilkorra bere barrutik hustuz, isilduz, Kristorekin bategin arte... Transzendentziak ireki du bidea transzendentziara. Beharbada instintoan zegoen familiako hildakoak familiartzat gordetzea ("nuestros muertos echaron raíces en nosotros")131. Baina orain, areago, fedeak argituta, Arimen Eguna, hilen eguna, esperantza eguna da, jaioteguna bezalatsu mundu guztiarentzat, hiltzea ez baita bizi berrira jaiotzea baino. Kasik umore onez bezala idazten du egun horretako oroitzarrean Santamariak: "Tiene algo de Navidad esta evocación religiosa y doméstica de los que partieron del mundo de las 'sensaciones sensibles'"132. Animaliaren izulaborria gozaro asumitua geratu da esperantzan, konfidantzan: "La fiesta de los difuntos es blanda y caliginosa como el otoño en el que la mecen los días"133. Kristoren misterioa
Santamaria behin eta berriro ageri den prosalari bizi, argiak, ia estilo poetiko mantso bat aukeratu du gai honen meditaziorako, Intelektual Katoliko frantsesen 1959ko Astean, titulua bera aski esanahitsuarekin: "Le Christ et la nuit" (ez bakarrik, baina funtsean testu horri jarraituko gatzaizkio ondorengoan). Dena den misterioak, argia Kristo baitan aurkitzen du; existentzia den galdutasunak, harengan aurkitzen du eraldakuntza. "Une fois qu'on est entré dans la lumière de ce mystère on sait qu'on ne retombera jamais entièrement dans la grissaille. Mais on sait aussi qu'on sera obligé souvent de livrer des batailles dans la nuit"135. Kristo baita gure argia. Baina da, gu gaua garelako. Eta gau honen barru-barruan beharko dira ilunaren eta argiaren guduak gudukatu. Beraz, guretzat, Kristo, fedearekin ere ezin izango da ez izan beti kontraesana, paradoxa, skandalon136. [1] "Si le Christ était seulement le Seigneur de l'Eternité, cela on
le comprendrait et on s'inclinerait volontiers, car, au fond, on ne sait
pas grand-chose de ces histoires d'Eternité.
[2] Si le Christ était seulement le Pontife d'une Eglise invisible, — cela on le comprendrait et on s'inclinerait volontiers... parce qu'au fond c'est une prétention qui facilite beaucoup les choses et qui ne gêne personne. Mais qu'Il le soit aussi d'une Eglise visible, pas différente en réalité
de l'Eglise invisible dans ce monde et pour ce monde, avec toutes sortes
de départements, et de ministères, et de rouages administratifs, et de
couleurs, et d'habits, et de petites grandeurs et de grandes misères.
[3] Si le Christ était le gran maître de la sagesse, un gran savant,
un grand philosophe, un profond connaiseur de la nature humaine, qui nous
apprendrait à vivre selon les conseils d'une raison éclairée... Un sage
qui parlerait un langage intéressant, parfois paradoxal, parfois, même,
obscur et un peux mystérieux... cela on le comprendrait et on en serait
heureux, parce qu'au fond, la raison aime toujours jouer avec un peu de
mystère comme le chat avec la souris avant de la manger.
Misterioaren begitan bi jarrera, Santamariarentzat antzera okerrak, voltairanoa eta apologetiko-razionalista lirateke, hemen piska bat ustegabetzen badu ere, itxuraz pentsamendu hain kontrarioak berdintze honek. Biek okerra daukatena, gaia abordatzeko modua da, hasierako desegokitasun horretatik beste gainerakoak segitzen direla. "El tema religioso requiere una actitud religiosa. Sin ella todo se falsifica en él desde su raíz. El volterianismo viene precisamente de eso: de tratar los asuntos más profundos y sublimes entre chanzas y copas de coñac, chismes políticos y asuntos de faldas. El volteriano, como el positivista, adopta ante el misterio religioso una actitud inadecuada, que es una incredulidad a priori"138. Abiagune fedezkotik abiatu arren, teologi modu apologetiko batek ez du errespetatzen misterioa eta fedea, lagundu baino haboro, ito egiten du, edo barregarria utzi139. "El racionalismo —es decir, el intento de reducir todo conocimiento a la razón lógica— hizo un gran daño a la religión, no sólo porque los racionalistas se dedicaron a combatir la idea religiosa, sino porque dentro de la misma Iglesia nació una corriente que pretendía conducir a los cristianos por una vía cerebral y deshumanizada"140. Egia da kristautasuna guztiz "desmitifikatu", ideia eta arrazoien sistema garbi-garbia bihurtu ("un cristianismo sin misterios, donde todo fuese tan penetrable y transparente como una figura geométrica"), nahi izan zuten teologo razionalistak, kondenatuak izan zirela. Baina zenbait apez eta predikari jenderentzat inpresioa hor geratu zen ("en bastantes cristianos, que merecieron haber nacido libros de lógica"), serioa eta garrantzizkoa arrazoiketa dela, silogismoa, proba, etsaiaren errefutazioa. "Recuerdo las tendencias apologético-racionalistas en las que se pretendía formarnos a los jóvenes intelectuales —en los tiempos en que yo lo era— de espaldas a la liturgia, a la mística, a la espiritualidad, cosas entonces que parecían olvidadas o de las que apenas se nos hablaba, y, al mismo tiempo, con muy poca idea de justicia social y de transformación real de las estructuras sociales"141. Baina horrela ez zen misterioa lardastu besterik egiten. "La raison analytique est une étrange machine à découper le réel. Elle en fait des petits morceaux (...). Quand on l'applique au mystère, comme on le fait souvent sans aucun égard à la substance même du mystère, on arrive à des résultats de valeur fort discutable. Comme un termite laborieux, mais incapable de véritable intelligence, la raison analytique creuse des galeries à l'intérieur de l'arcane et introduit partout des classes et des ordres, des divisions et des subdivisions, partout des petits "a" et des petits "b" pour classifier et trier le mystère. Un mystère isolé, criblé, poli, taillé, retouché, mesuré, examiné au microscope, comme n'importe quelle espèce de bactérie, est sans doute quelque chose de très intéressant, mais, peut-être, n'est plus un mystère"142. Fedearen kontzeptu razionalista horrek, berak probokatu du fedearen (tradizioaren) porrota. Baina fedearen porrot paradoxal bat da, fede jatorrago eske baita hain zuzen! Transzendentzia eske, alegia143. "Jainkoa hil" eta aro "erlijiogabeko" batera omen doa Bonhoefferen arabera gure gizartea. Jainko "zulo-estalkia", "esplikaezinaren esplikazio" Jainkoa, gizonek ez dute gehiago behar, sobera dago. "Pero esa terrible afirmación —aunque en realidad quizás no sea tan terrible como parece— no desmiente el hecho de que el Dios misterioso, el Deus absconditus, el Dios genuinamente trascendente, es hoy, más que en ningún otro tiempo, una necesidad vital del ente humano"144. Horrela daukagu, bada, fededun tradizionalen esparruetan, fedea itzalduz doala145; baina, bestalde, "fenómeno curioso el que está ocurriendo ahora. El tema de Dios parece interesar más a los ateos que a los hombres que a sí mismos se declaran creyentes"146. Kristoren misterioan argia ikusteko bidea ez da berezketa razionaletan dibertitzea, probaketan enpeinatzea. "Ne le cherchez pas à travers de parfaits syllogismes. Ne le cherchez pas dans la frivolité, ni dans le divertissement, même si c'est un divertissement théologique (...). Cherchez-le dans la contradiction"147. Santamariak bere Joan Gurutzeko kutunari helduko dio berriro. "La fe no es asunto de explicaciones. Como dice San Juan de la Cruz "la comunicación de Dios en el espíritu se hace ordinariamente en gran tiniebla del alma", de manera que "más se trata de no entender que de entender". La fe es ajena a todo sentido. Vacía y oscurece el espíritu de toda inteligencia natural y así dispone al alma para unirse con Dios"148. S'il n'y avait que la Parole du Christ, cela on le comprendrait assez
bien et on l'accepterait de bon gré.
Le silence du Christ, voilà ce qui nous gêne et nous scandalise.
Kristoren misterioa, horrela umiltasun eta maitasunez onartuta, bat,
geure misterioaren argitasuna da150; eta, bi, gure ekintzaren elikadura,
"car l'amour ne demeure jamais inactif ni solitaire"151. Iluntasunek ez
diote utziko horregatik ilunak izateari, baina ilunetan argi batek152,
bizitzari esanahi bat eta ekintzari bihotz-zabaltasuna isuriko dio. Orduan
gizakia, "ese hombre que no sabe por qué vive ni para qué y sin embargo
se entrega al servicio de los demás", ahalko da izan153.
1. "El volar de las moscas", El Diario Vasco, 1968.02.18.
|
![]() |
![]() |